All about Eve: WEST SIDE STORY

Una friki dels musicals havia de tenir al seu bloc una pàgina com aquesta. Va ser el primer que vaig veure, i sempre serà per mi el més especial.

Era estiu, 1974, jo tenia 12 anys i estava a Barcelona amb el meu pare mentre la mama i els meus germans estiuejaven al camping, havia tret molt males notes i tenia examens pel setembre. Un divendres, el papa va tornar de la feina amb una proposta sorprenent, anàvem al cine.

No hi havia cap nen que tingues un pare com el meu, era el més guapo, el més divertit, era únic. Aquí el teniu amb 18 anys.........

Prop dels 40, encara conservava tot el seu atractiu, i acabava de convidar-me a sortir a mi, era la meva primera cita, mai havia sortit de nit, i mai havia tingut al papa per mi sola, un luxe que apreciava molt, sobre tot en aquella època que ell era l´home de la meva vida. De camí al cine em va explicar el argument de la pel·lícula, que fos una versió de Romeu i Julieta, no va aconseguir desanimar-me, (tot i que mai havia suportat aquella parella de bledes que només havien trobat solució als seus problemes amb la mort). I que fos un musical tampoc, (malgrat que quan donaven un per la tele no acabava de veure la gracia quan de sobte es posaven a cantar i ballar sense solta ni volta).

I llavors es van apagar els llums, Les imatges aèries de la ciutat de Nova York acompanyant els títols de crèdit, i la intro musical que va in crescendo fins que enfoca als Jets i sense temps per recuperar el alè comença la acció només amb ball i música endinsant-te en la historia............

Només havien passat deu minuts i ja havia oblidat la emoció de tenir al pare al costat, enlluernada pels ballarins les cançons i la historia. El meu entusiasme era tan evident i explosiu que el papa va passar més estona mirant-me a mi, satisfet, que a la pantalla. Els meus pares, sobre tot ell, eren fans dels musicals, i aquella nit jo em vaig convertir, crec que la meva afició ha superat la seva, Quan la mama es va entera de tot li va fotre una bronca de les grosses, i potser amb tota la raó, es suposava que jo estava castigada per les meves notes, pro jo sempre estaré agraïda que tot plegat em portes a viure un dels moments de la meva infantesa que recordo amb més "carinyo". Per això West side story, sempre serà el meu musical preferit.

No sabia de part de qui posar-me, entenia la frustració dels Jets, i que la vida que havien portat no els deixava veure més enllà dels murs asfixiants del seu barri. Esser un Jet els feia sentir segurs.
La banda era el seu refugi, els seus companys la seva família. I els carrers casa seva.

I en quant les escenes eren dels Sharks, notava un nus a la gola, imaginant com es podien sentir aquells nois obligats a marxar del seu país on no tenien futur, per anar a parar en un altre del que no coneixien ni els costums, ni l´idioma, on només podien optar a les feines que no volien els nadius i patien discriminació i racisme.
Heu de recordar que tenia 12 anys, a les pelis que havia vist era molt fàcil posar-se de part d´algú, els personatges bons eren els més guapos, nets, educats i tenien els millors sentiments i els dolents ......doncs que havien de fer? es clar!!!!! dolenteries, al final vaig decidir enfadar me amb el policia, que no arregla res, no arriba a temps i a més a més es antipàtic
.

ACTORS PRINCIPALS:

NATALIE WOOD:Va neixer el 20 de juliol de 1938. De nom Natalia Nikolaevna Zakharenko.

Filla d´una ballarina i de un decorador de cinema, tots dos emigrants russos. El seu primer paper com actriu va ser a 1943 amb només 4 anys, a la pelicula HAPPY LAND dirigida per Irving Pichel i protagonitzada per Don Ameche i Frances Dee.

El somni de que esdevingués una estrella de Hollywood sembla que era més de la seva mare que no pas de la nena, Maria Gurdin (els pares de Natalie van canviar el seu cognom per Gurdin un cop establerts a EEUU).era considerada una arribista en el mon del cinema,

Amb Maria Gurdin la seva ambiciosa mare.

En una escena que Natalie havia de plorar i que no s´en sortia,va agafar una papallona i assegurant-se que la nena ho veia li va arrencar les ales.

Amb Lana, la seva germana petita

Obsesionada amb la carrera de la seva filla gran, es va desentendre de Lana (Svetlana Nicolaevna Zakharenko) germana de Natalie, nascuda vuit anys després.

En la primera pelicula el seu nom ni va sortir als crèdits, pro la seva precoç carrera acabava tot just de començar. Primer com Nataha Gurdin. I ja com Natalie Wood, també sota la direcció de Irving Pichel i amb Orson Welles i Claudette Colbert de protagonistes a la pel.licula Tomorrow is forever.

Tot i que podem dir que va patir explotació infantil per part de la seva mare, que la arrossegava a tots els rodatges possibles i la tractava amb una duresa escandalosa, ella, de gran, va declarar que no lamentava res del seu passat.

Personalment ho trobo molt difícil de creure, per les moltes coses que expliquen de aquella dona terrible,(un cop més, gràcies mama, gràcies papa, per preocupar-vos,"només" que tinguéssim una infància feliç, i que de grans fóssim bones persones.)

RICHARD BEYMER:

Va néixer a Iowa a 1939, als deu anys es trasllada a viure a Los Angeles amb els seus pares, el seu primer paper al cinema va ser a la pelicula Estación Termini, coneguda a EEUU amb el títol de Indiscretion of an american wife. El director era Vittorio DeSica, i els protagonistes Montgomery Clift i Jennifer Jones, només tenia 14 anys, segurament passava molta son perquè del poc que recorda destaca que sovint rodaven de nit.

Te millors records del seu paper com Peter Van Daan el xicot de Anna, a El Diario de Ana Frank, dirigida per George Stevents amb qui es va dur força be. I malgrat la seva inexperiencia sentia que aprenia alguna cosa.

Va rodar High Time, comèdia dirigida per Blake Edwards a 1960. Amb Bing Crosby de protagonista. Ell era un dels estudiants universitaris, Bob Bannerman.

Després d´aquell paper li van oferir el de Tony a West Side Story.

Aquesta es la seva primera aparició a la pelicula
que havia de consolidar la seva carrera de actor.

Segons les seves pròpies paraules va ser una gran oportunitat que no va saber o poder aprofitar, li faltava tècnica i no va tenir cap ajuda. Jerome Robbins, que va dirigir i coreografia la obra a Broadway, mai havia dirigit una pel·lícula. I el veterà director de cinema Robert Wise que mai havia dirigit un musical, havia de encarregar-se de les escenes de teatre. L´extremat perfeccionisme de Robbins costava massa diners i endarreria la feina i va ser acomiadat a mig rodatge tot i la oposició de Wise. Amb tots aquest problemes. Qui podia fer-se carrac de les inseguretats de Beymer?

Wise va arribar a treballar fins a 16 hores amb Natalie Wood i sembla que no va aconseguir que interpretés a Maria com ell la veia, ja que en un moment de desesperació va demanar si us plau ser acomiadat del projecte.

Qualsevol fan de aquest film reconeixerà que la quimica entre Maria i Tony no es veu per enlloc, ningú la qualificaria mai com una de les virtuts de la pelicula. De fet la Wood va conspirar tant com va poder perque fesin fora a Beymer.

Diria que amb tot el que encara havia de aprendre del ofici d´actor, la gran oportunitat va acabar per ser tot un mal son,

Després de aquesta escena molta gent li va perdre la pista, inclòs he llegit en algun lloc que ja no va fer gaire cosa més. I jo m´ho he cregut tots aquests anys.
Pro el que va morir va ser Tony no Richard, estava aprenent i no tenia més de 25 anys, i es clar que va fer coses.

A 1963 va deixar d´actuar per traslladar-se a Nova York, potser la insatisfacció pel resultat de la seva interpretació a West Side Story va ser decisiva perquè es matricules a la prestigiosa escola de interpretació de la ciutat, el Actor´s Studio

No he trobat res que confirmi si es va arribar a llicenciar a l´Actor´s Studio, ni si va destacar per les seves faltes de assistència, ho crec possible ja que es va involucrar en els moviments socials que tot just naixien a EEUU , els joves nord americans es revelaven contra les lleis injustes del seu país en contrast amb el conformisme i la vida burgesa dels seus pares. I Richard Beymer es va unir als joves que exigien els drets civils pels negres, va esdevenir un activista social, voluntari en L´Estiu de la llibertat a Mississipi, va rodar un documental de aquella experiència de 35 minuts, filmant les escoles de la llibertat, els centres comunitaris els intents de registre de votants dels afro-americans i escenes de la seva vida cotidiana.

Aixi com l´assassinat de tres treballadors negres dels drets civils al Condat de Neshoba, Mississippi, aquest documental el va fer servir el director de cinema Alan Parker per la seva pelicula Mississippi Burning amb Gene Hackman i Williem Dafoe. Beymer, va guanyar per aquesta feina el premi al millor documental al festival de cine de Mannheim (Alemanya).

Com anècdota afegirem que va ser Li Nalas, líder dels Bajorans a tres episodis de Star Trek.

Va dirigir la pelicula avantguardista Innerwiew en 1974, i va ser Benjamin Horne a la serie de culte Twin Peaks.

Francament, per mi el millor de Beymer va començar després de West Side Story. Si comparo la vida de estrella de Natalie Wood (desgràcies a banda). Amb la seva, o amb altres, tipus James Dean que, pobret, es va estimbar amb el cotxe morint abans de aconseguir ser un bon actor, encara que ja fos una estrella.O el pobre Rock Hudson, obligat a amagar la seva condició sexual i condemnat a rodar una vegada i un altre comèdies romàntiques de parella de Doris Day i el seu pentinat impossible.(Fins que la SIDA li va llevar la vida i el seu entorn a Hollywood va provar de llevar-li la dignitat).Potser el preu per ser una estrella es haver d´estre llar-se sense remei. Pel que fa a mi, el primer cop que el vaig veure, assentada al costat del pare, el primer que vaig pensar va ser lo guapo que era, tot i que el rotllo romàntic era el que menys m´agrades de la peli.De jove, no el podia suportar, saltava les seves escenes i em burlava perquè semblava no saber que fer amb aquell tros de cos que tenia. Més gran ja era capaç de veure alguna de les seves interpretacions, pensant pobre, fa el que pot, i es bonic de veure. Fent aquesta pàgina, he descobert una persona completament diferent de la imatge que tenia. Felicitats per la seva carrera senyor Beymer, i disculpi la meva ignorància.

Encara que en aquesta escena, no fa més que caminar i moure els llavis perquè el que cantava era un tal Jimmy Bryant. Desgarbat, malgrat la absència de química amb Natalie Wood,,,, mireu-vos aquest vídeo ,...guapo guapo, oi que si? podem perdonar-li que sigui una mica desgarbat?

RUSS TAMBLYN:

Va néixer el 30 de decembre de 1934, fill de actors, Sally Triplett i Eddie Tamblyn, germà del music Larry Tambyn, de la banda dels 60 The Standells, Pare de l´actriu AmberTamblyn. Potser podem parlar de saga de artistes, i potser es per això que, a banda de si es o no bon actor,( aquesta mena de judicis no soc qui per fer-los) sempre sembla trobar-se com a casa als sets de rodatge, còmode, tranquil,,,relaxat, va sortir a la gran pantalla amb 10 anys, i malgrat que s´el recordi sobre tot com a Gedeon a siete novias para siete hermanos i com a Riff a West side story, la seva historia d´actor ja era llarga abans i ho va ser després.

ja he dit que va fer moltes pelis abans de els dos musicals que més fama li van donar, en aquesta última foto el veiem en un descans del rodatge de El padre de la novia on feia de germà de Elizabeth Taylor, la noia dels ulls de color violeta.

La seva formació en gimnàstica i les habilitats acrobàtiques li van fer aconseguir el paper de Gedeon.

El petit dels germans Pontipee a Seven brides foe seven brothers. Amb els anys es veu una mica carrincló, pro confesso que a mi em continua enamorant (enamorament fraternal).

No es la escena més acrobàtica, i si no et prens a broma la canso els engeges a la merda per masclistes, a mi m´agrada,......son tan beneits......

I a West side story, desprès que la càmera aèria ens mostri NY i vagi concretant fins dur-nos al barri on tenen lloc els fets, i el primer en sortir es el socarro i una mica xulu d´en Riff, cap dels Jets, la banda amb més poder de aquell petit i tronat tros de mon, que es tot el seu mon.

I després de la fantàstica coreografia, del primer ball en el que coneixem les dos bandes,presenciant una de les baralles més ben cartografiades del mon del cinema (opinió personal, entre d´altres coses no he vist totes les baralles del cinema mundial.).Coneixem als Jets, respectats i temuts a tot el barri.

Avui dia serien tildats de nenetes, uns mindundis qualsevol, i es que el tema bandes de carrer a traspassat a la dimensió desconeguda.

Convençut que mai seria Marlon Brando, va decidir ser més artista que actor, es va dedicar a pintar i només acceptava els papers que li venia de gust fer (el que em reafirma que els Tamblyn son una saga de còmics, res de estrelles turmentoses o turmentades).

També va fer un paper a Twin Peaks com el Dr Jacoby i va sortir a Hospital Central fen aquest mateix personatge. Una de les últimes aparicions a la gran pantalla, ha estat un cameo amb la seva filla Amber en la última pelicula de Quentin Tarantino, Django desencadenado, i per acabar amb Russ, aqui el deixo fent saltirons.

GEORGE CHAKIRIS:

Nascut a Estats Units, d´origen grec. Es actor i ballarí, i com els seus companys de repartiment que hem vist fins ara, va començar jovenet, cantant en el cor de Song of love uns quants anys (començant quan tenia 13). Ara mira be aquest vídeo, i prova de trobar-ho entre els ballarins, que no et distregui la Marilyn.

Va fer de ballarí en unes quantes pel·lícules entre les quals estan Navidades Blancas y Arde París.

Als 60 va gravar uns quants senzills com cantant pop, amb un èxit moderat.

Dels setanta als vuitanta va sortir com invitat a moltes de les series de tv de més audiència com The love boat, Santa Barbara, Murder she wrote, Medical center o Hawai five-0.

Havia representat la obra a Broadway fen de Riff , curiosament a qui assassina Bernardo que va ser el seu paper en la pelicula. I va guanyar l´oscar al millor actor secundari per la seva actuació.Actualment George ha deixat la interpretació i es dedica al disseny de joies de plata.Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en el 50 aniversari de la pelicula, al costat de Russ Tambyn i Rita Moreno.

RITA MORENO:

Va nàixer a Humacao Puerto Rico en 1931, quan tenia 5 anys ella i la seva mare es van traslladar a NY, als 11 anys posava la veu en les versions en castellà de pel·lícules americanes, i als 13 ja tenia el seu primer paper a Broadway on la van veure els caça talents de Hollywood i va passar els deu anys següents fent pel·lícules que ella qualifica de degradants. Quan es buscaven els actors per la versió cinematogràfica de West side story va aconseguir el paper de Anita. El treball de Rita al film va aconseguir eclipsar fins hi tot la feina de Natalie Wood, i aquesta opinió no es meva, ho pensen molts crítics de cinema, jo només dic que estic de acord.

Es destacable que una actriu d origen porto-riquenya aconseguis mantenir durant sis dècades una prospera carrera a Hollywood malgrat el racisme institucional que a afectat tant a la industria del cinema. El 1 de març de 1954 va ser portada de la prestigiosa revista Life. Va guanyar l´oscar a la millor actriu de repartiment per west side story. I es l´única actriu hispana que ha guanyat aquest premi més un Tonny més un Grammy més un Emmy. I la seva llista de guardons no acaba aquí doncs es força llarga.

Durant anys va tenir una tòrrida relació amb Marlon Brando a qui va conèixer amb 22 anys al rodatge de Desirée, en la seva biografia dedica moltes pàgines. Diu: "Havia de escollir entre viure o ell, i vaig escollir viure"

ELS JETS:

Cool es per mi, i per molta gent el millor número de West side story, cantat i ballat pels Jets desprès de la baralla amb els Sharks. Com sabeu el coreògraf Jerome Robbins era molt exigent i perfeccionista, de fet tot i que el seu nom consta en els crèdits i que es responsable de les millors escenes musicals del film, va ser acomiadat abans de que finalitzes el rodatge.En el set feia tanta calor que els ballarins tenien permís per sortir a prendre l´aire entre pressa i pressa, Eliot Feld (baby John) va agafar una pneumonia, pro continuà ballant fins que va caure estes a terra i van haver de dur-lo

a l´hospital, si en els seus primers plans os fixeu

en la seva suor, que sapigueu que més que la

calor (que feia molta) es la febre que la provoca.

Tots els ballarins van treballar tan dur que quan els

van comunicar que s´havia acabat, esgotats i eufòrics

van cremar les seves genolleres.

Per això podem gaudir amb Cool no només per

la coreografia, o la magnifica execució dels actors,

també per la cuidada interpretació que ens deixa

veure el seu patiment pels fets que acaben de viure

i entendre, a l´hora que ho fan els personatges, que

ja res tornarà a ser el mateix.

ELIOT FELD ES BABY JOHN: Actor, director i coreògraf, format a l´Escola d´Arts escèniques de NY i a la Escola de Ballet Americà. Fundador de la companyia Ballet Tech, del teatre Joyce i decisiu en la creació del The Lawernce A. Wien centre de dansa i teatre a Broadway NY. La seva feina com coreògraf busca sempre la fusió entre el ballet clàssic i la dansa moderna."He passat la vida tractant de conciliar-les coreogràfica ment parlant.

TUCKER SMITH ES ICE: Ballarí i actor de teatre, formava part del elenc que representava la obra a Broadway i que va ser escollit pel rodatge de la versió cinematogràfica. Ice es la ma dreta de Riff, després de la tragèdia es l´únic que aconsegueix mantenir la sang freda,mantenir unida a la banda i traçar un pla d´acció, fent indiscutible la seva condició de nou líder dels Jets.
Tucker va morir de cancer amb 52 anys a 1988.

TONY MORDENTE ES ACTION: Ballarí coreògraf i director de TV.
Format a l´Escola Superior d´Arts Escèniques de NY.
Als anys 70 va començar a dirigir per TV diverses seies de gran audiència. Es pare de l´actriu Lisa Mordente.

Potser el personatge de Action es el que més revela la condició de jove de família destructurada pel qual la banda ho es tot.

ROBERT BANAS ES JOY BOY: Coreògraf, ballarí actor director i productor adjunt.
Te la seva companyia de dansa i es l´escriptor del llibre Our story Jets and Sharks. Then and now.

Tot just ahir vaig saber que existia aquest llibre i demà començo a buscar-lo.

BERT MICHAELS ES SNOWBOY:
Actor director, ballarí i coreògraf.
Amb els anys el record de la duresa amb que Jerome Robbins els va tractar a tots,a deixat pas al agraïment pel molt que van aprendre al seu costat i el valor que ha tingut a les seves carreres, i va ser Michaels qui ho va voler manifestar en una entrevista que li van fer quan es presentava el llibre escrit pel seu company Banas en el que ell ha col.laborat.

DAVID WINTERS ES A-RAB: Actor, productor, ballarí i coreògraf. Ha dirigit, participat o produït més de 400 obres entre series de TV, pel·lícules i programes especials per la petita pantalla.
En el teatre el seu paper va ser el de baby John, i quan el van contractar pel film va representar el personatge de A-Rab, que en més d´una ocasió protegeix a l´innocent baby John de si mateix i de les burles dels companys.

GINA TRIKONIS ES GRAZIELA: Tot i que el seu paper de xicota de Riff es petit, li dedicó una mica més de espai que a altres perquè una part de la seva biografia, més personal que tècnica, a més de entranyable trobo que encaixa molt be amb el sentit que li vull donar a aquesta pàgina.

Els seus pares, emigrants grecs que arribaren a EEUU en la recerca del somni Americà, es van endur del seu país l´amor a l´art i la riquesa de la seva cultura. Llegat que van transmetre a Gina i els seus germans perquè;
"L`art alimenta l´anima i sense ell, aquesta es malmet i acaba per morir dins de tu."
A 7 anys el seu pare la va dur a la seva primera classe de ballet, el mestre va col·locar els seus peus en la segona posició, va rodejar.li el braç i li va mostrar com fer el seu primer plié. Llàgrimes inesperades corrien per les seves galtes en adonar-se en aquell instant que havia nascut per ballar.

CAROLE D´ANDREA ES VELMA:
Actriu, ballarina i mestra de prestigi de artistes de teatre i cinema, està entre els 30 millors professors de actuació millor qualificats de Los Angeles.

HARVEY EVANS ES MOUTHPIECE:
Actor cantant i ballarí, dedicat sobre tot al
teatre, ha fet pocs papers principals pro ha
treballat als millors musicals. "Jo mai vaig
desitjar ser una estrella, només volia ser a
Broadway."

DAVID BEAN ES TIGER:
A la producció original de Londres va estar com suplent d´altres ballarins, després va ser contractat per la pel·lícula per fer de Tiger.

SUSAN OAKES ES ANYBODYS:
Sabeu aquelles nenes que no volien jugar a nines i sempre corrien darrera els nois per demanar-lis jugar amb ells?
Doncs aixi es Anybodys, que somnia ser acceptada com a membre dels Jets, mentre ells li fan burles i li diuen:
VES-TE´N A POSAR UNA FALDILLA ANYBODYS!!!!!!

ELS SHARKS:

Si a Cool els Jets escenifiquen el després, els Sharks ens mostren l´abans. El ball a finalitzat suats i agitats, incapaços de imaginar com canviarà tot només unes hores més tard, pugen al terrat, ballant i fent broma ens expliquen els seus problemes.Els nois parlen de la enyorança de Puerto Rico, on van creixer. Les noies dels avantatges de viure als EEUU.

ALGUNS MEMBRES DELS SHARKS:

NICK NAVARRO O NICK COVACEVICH ES TORO:

Tot el que he descobert de aquest ballarí i actor es que a West side Story surt als crèdits com Covacevich, pro que també respon al nom de Navarro, no se quin es el artístic i quin el real o si tots dos son artístics.

GUS TRIKONIS ES INDIO:

Germà de Gina Trikonis i criat també sota els mateixos principis, es actor i ballarí i fou el primer marit de Goldie Hawn.
Actualment se director de cinema i productor i guionista de TV.

JAY NORMAN ES PEPE:

Va fer de Bernardo a l´obra de teatre de 1964 a NY, i també a la gira Europea.

A treballat de coreògraf al Japó.

JAIME ROGERS ES LOCO:

Va guanyar el any 2005 el Premi a la Trajectòria a la Lester Horton Dance Awars, per la seva carrera de ballarí coreògraf i actor.

MARIA JIMENEZ HENLEY ES TERESITA:

A més d´una extensa carrera d´actriu i ballarina al cinema i la televisió, es membre i president del consell de la Directors Guild of America, axí com vice-president del comite llatí del gremi AD/SM/PA i ha guanyat el premi J.Schaffmer Franklin.

ANDRÉ TAYIR ES CHILE:

Actor ballarí i coreògraf.

JOANNE MIYA ES FRANCISCA:

Pertany a Gran Salto organització d´art asiàtic-americà de Califòrnia.

JOSÉ DE VEGA ES CHINO:

Va morir de la sida a 1990 amb 56 anys.
Va passar quatre anys amb la companyia de dansa moderna de Roma i de tornada als Estats Units va treballar de coreògraf per Gran Salto. Era californià, de ascendència filipina i colombiana i va dedicar gran part de la seva vida a la lluita per la eliminació dels estereotips racials als mitjans de comunicació.